LA RESURRECCIÓ DE LES PEDRES

La vall havia sobreviscut a nou segles. A les guerres, als èxodes, a l'oblit. Però el 2047, el Directori la classifica en "Zona no viable". Llindar de població: insuficient. Interès patrimonial: digitalitzable. Sentència: reclassificació en Zona d'Explotació.

Queden quatre mesos per presentar un expedient de defensa.

Mireia Clavera té seixanta-dos anys i ha passat els últims quaranta redactant contractes a Barcelona. El dia que rep la carta del Directori, agafa el cotxe sense avisar. Torna a la vall que va deixar als catorze anys jurant que no hi tornaria mai. El seu pare Jaume ha mort fa tres anys. La fornera Nasrin l'acull sense preguntes. A la fleca de Barruera, sobre una taula de fusta tacada de farina, la Mireia obre la pantalla i comença a escriure l'expedient que hauria de salvar la vall. Sap que no la salvarà.

S'ha de fer igualment.

L'Aran té setze anys. És l'última adolescent nascuda a la vall. Neta d'en Xavier, l'antic advocat barceloní que va aprendre amb en Jaume a construir portes que duren cinc-cents anys. L'Aran porta al canell esquerre la polsera connectada del Directori i al dret un fil de llana vermella nuat tres vegades. Coneix el sistema des de dins perquè hi ha crescut. Coneix la vall perquè hi ha crescut també. Entre les dues, entre la vella advocada que coneix la llei i la noia que coneix les dades, l'expedient comença a prendre forma. No un mur. Encara no. Les primeres pedres d'un mur.

I al seu voltant, una vall que es nega a morir. La Nasrin que cou pa a les tres de la matinada per a quaranta persones. En Pau que talla el granit i ensenya a la Mireia que la pedra de la vall canta en la quan el buril troba l'angle just. En Xavier que restaura esglésies que ningú no visita. La Carme que canta cançons en ribagorçà que ningú no escolta. I la xarxa que s'estén des d'una fleca dels Pirineus: 312 veus, 407, 500, arribades de Colònia, Cracòvia, Marsella, Praga, Lisboa, Bergen, Tessalònica. Artesans, mestres, músics, capellans, cuineres. Gent que fa coses a mà en un món que ha deixat de veure'ls la utilitat. Les Pedres Vives, va anomenar Nasrin la seva xarxa. Cada missatge una pedra. Cada pedra un nom.

Però el Directori té un argument imparable. Ha digitalitzat les mans de la Nasrin. Ha escanejat els gestos d'en Pau. En una base de dades a l'altre costat del món, el pastat del pa i el cant del granit estan arxivats, reproduïbles, immortals. Per què protegir la vall, diu el Directori, si el que s'hi fa ja està guardat a un altre lloc? La resposta de la Nasrin cap en una frase: "L'escàner no sap a sègol."

Tercer i últim tom de La Trilogia de les Pedres, La Resurrecció de les Pedres tanca el cercle que Les Pedres Vives va obrir el 1120 i que Les Pedres Mortes va esquerdar el 1975. Una novel·la sobre el que resta quan el futur ha decidit que tu no ets un dels qui resten. Sobre els gestos que els algorismes no saben mesurar. Sobre una advocada que torna, una fornera que resisteix, una adolescent que dubta, un vell picapedrer que ensenya a una dona de seixanta-dos anys a escoltar cantar la pedra en la. I sobre l'ull del Pantocràtor de Taüll que continua obert després de nou-cents anys, i que no jutja, i que veu.

En la tradició de Jon Fosse i Margaret Atwood, amb una sobrietat que recorda Mercè Rodoreda i una tendresa lluminosa que evoca Maria Barbal, Chris Beaureve signa el volum més polític i més commovedor de la seva trilogia. Una novel·la que pregunta el que cap distopia no s'havia atrevit a preguntar amb tanta calma: què fa viu un lloc?

"Les pedres no menteixen. Esperen."

A tots els qui resten quan tothom se n'ha anat. Als qui pasten pa a les tres de la matinada. Als qui tallen el granit sense que ningú no els ho encomani. Als qui defensen l'irrecanviable sabent que potser no guanyen.