El Codi del Caos

El sol es posava sobre Madrid, tenyint el cel d'un taronja intens que es reflectia a les finestres dels gratacels, com si la ciutat sencera estigués en flames. En un petit i desordenat apartament al cor de Lavapiés, Daniel Sánchez estava assegut davant d'un embull de cables i pantalles parpellejants, els seus ulls injectats en sang fixos en línies interminables de codi. El brunzit constant dels ventiladors dels ordinadors era com una cançó de bressol distorsionada, l'únic so en un espai que feia olor de cafè ranci i somnis pansits. Daniel, amb els cabells negres despentinats i una barba de diversos dies, semblava més un nàufrag que el brillant programador que una vegada va ser. -Hi ha d'haver una manera -va murmurar per a si mateix, els dits volant sobre el teclat amb una urgència frenètica-. Una manera de sortir del forat. La seva mirada es va desviar per un moment cap a la pila de cartes sense obrir a la cantonada del seu escriptori. Factures, avisos de desnonament, amenaces de creditors. Cada sobre era un recordatori punxant de com havia arribat a aquest punt. Daniel va tancar els ulls, permetent-se un moment de debilitat. Va recordar l'emoció, l'adrenalina d'aquells dies no tan llunyans quan el món de les criptomonedes semblava la terra promesa. Ho havia invertit tot: els seus estalvis, préstecs, fins i tot diners prestats d'amics i familiars. I després, en un obrir i tancar els ulls, tot s'havia esfumat.