Belleses arbitràries

Amb la voluntat de copsar el temps, la poesia de Miret sÆeleva fins a lÆextrem de crear imatges orgàniques. No és gens estrany, perquè el trànsit cap a la mort és un dels motius principals de reflexió dÆaquest llibre. Una imatge i lÆaltra aconsegueixen fer-nos visible el pas del temps i, amb aquest, també la presència immanent de lamort. Miret no lÆesquiva i en parla des de diferents vessants. Parla de la mort que ens ha precedit i sobre laqual sÆha construït la nostra vida quan parla de "la terra de tots els nostres morts" que són, al cap i a la fi, lesnostres arrels. També parla de la mort com a absolut quan diu que aquell que sÆendinsa en el mar i abandonala vida, ho fa perseguint "la darrera apropiació del buit." I parla, en tercer lloc, dÆuna mort desdramatitzada ique és part intrínseca del viure en el cas dels "Dos xiquets que juguen a la vora / de la tàpia del cementiri."No penséssiu, però, que Miret sÆoblidi de celebrar la vida. Ho fa i sÆapropia del temps i en gaudeix en poemescom el que comença "De menuda tÆagradava menjar magranes...", un poema que mostra la joia de saber-seviu en un dÆaquells instants que gairebé tot sÆatura i el món ens pertany. Aquesta conjunció de la sal (de la vida) i el verb (que diu la vida) en els llavis explica molt com és la poesia deCarles Miret. Es tracta dÆuna poesia essencial i neta dÆornaments innecessaris que mÆinteressa perquè ajuda areflexionar. Amb Belleses arbitràries , Miret és capaç de dirigir-nos la mirada a través del "Diàleg de la llumamb lÆombra" cap a allò que importa, com en el bellíssim penúltim poema, on conflueixen en una sola cosa lavida gastada i la vida nova, els homes i les bèsties, lÆaliment i la bellesa...